Esperit trabucaire
Al llarg de la història, els anomenats trabucaires eren grups més o menys irregulars d’homes i dones condicionats per la pobresa, que armats amb trabucs (armes de foc) vivien sovint al marge de la llei. Per una banda sobrevivien d’aquesta manera, i per l’altra, s’enfrontaven al poder establert.
D’aquí ens ha arribat un doble concepte idealitzat dels trabucaires, mentre la gent mancada de recursos els considerava herois, aventurers i defensors de la terra… els dels estaments, propers a la monarquia, els perseguien i repudiaven, pels furts que cometien.
L’ús del mot trabucaire, apareix per primer cop, per anomenar als irregulars que participaren en la guerra de la Convenció contra la República Francesa (1793-1795) i posteriorment, els guerrillers de la guerra del Francès (1808-1814), els insurgents reialistes en el trienni constitucional (1820-1823), els guerrillers carlins del 1833-1840, a part dels bandolers d’extracció camperola, i també als grups armats de la tercera guerra carlina (1873-1876).
Retrat d’un grup de cabdills carlins a Sant Hilari de Sacalm. Al centre, carregat de medalles, Francesc Savalls. Imatge del llibre «Carlinades. El Far West a la catalana» de Jaume Grau (Cossetània Edicions)
La utilització d’armes de foc dins la festa, per motius de solemnitat o d’alegria, és tan antiga com les armes de foc mateixes. Al segle XVI, estava generalitzat l’ús d’armes de foc, essent molt habitual fer descàrregues o salves perfectament ritualitzades, dins les celebracions solemnes, per honorar personatges importants, o a les imatges religioses a les processons.
D’aquí apareix el mot galejar, o l’expressió “fer gala”, que signifiquen transmetre l’alegria de la festa, fent-ho avinent engegant trets.
L’ús de les armes de foc en les festes i a les representacions festives, ha estat sotmès a prohibicions estrictes, depenent dels moments històrics que ha tocat viure, per exemple durant la dictadura d’en Primo de Rivera, en la qual els sometents podien desfilar, però amb l’arma descarregada, o com el cas del Ball de Serrallonga de Terrassa que l’any 1930, anava amb la boca dels trabucs plena de guix. El franquisme també va portar la prohibició d’utilitzar armes, a tots aquells que no fossin els autoritzats pel règim. Els trabucaires de Solsona, que fins a la guerra civil havien galejat per caramelles, van deixar d’existir i molts balls de Serrallonga van desaparèixer. A la postguerra era impossible obtenir permisos, per poder utilitzar armes de foc encara que fossin d’avantcàrrega. Només i de forma molt limitada i controlada van poder subsistir els galejadors en la Festa del Pi de Centelles, festa que només va patir interrupció durant la guerra civil.
A partir d’alguns tímids intents en la dècada de 1950, però estèrils per culpa de les prohibicions governatives, l’any 1965, després d’aconseguir els permisos corresponents, es constituí la Colla de Trabucaires de Solsona, la primera de la cinquantena de colles existents avui, repartides per tot el territori.
L’any 1982, en el marc del 1r Congrés de Cultura Tradicional i Popular de Catalunya, es van posar les bases per la creació, aquell mateix any de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, que a més d’aglutinar les entitats, promou l’organització anual de la Trobada Nacional de Trabucaires de Catalunya.
Des de la seva recuperació i ja en època postfranquista i en plena democràcia, un bon nombre de colles de trabucaires han recuperat el costum de galejar, engegant salves dels seus trabucs.
Els trabucaires, els bandolers i els galejadors som elements festius inclosos en el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya per resolució d’11 de juliol de 2011 del Director del CPCPTC (Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya).
Ens reunim al Centre Municipal de Cultura Popular de Sant Andreu (Can Galta Cremat) al carrer Arquímedes núm. 30.
Si voleu concertar una reunió ho podeu fer a coordinadora@trabucaires.cat